Un diari personal de les meves coses i del món

divendres, de maig 20, 2005

Las pulseres dels països catalans

Tothom porta les "polseretes dels nassos", de tots el colors, però ultimament en veig moltes de color vermell i esclar, a mi això em mosqueja, perquè no se si és , perquè qui la porta és anticatalà, antibarça, espanyolista fins a la mèdul·la, o per fotre sencillament.

És com el toro, donc apa, nosaltres enganxem "el burro català" o "el gat", jo porto els dos i el qui li piqui que es rasqui.

Arriba un punt que a mi això em cansa, cada dia as de donar explicacions, de que aquí som catalans, estem a Catalunya , estem els Països Catalans i que no sóm d'Espanya , ni de França.

Portem tant de temps dient el mateix que ja no ens fan ni cas, a vegades crec que és una lluita perduda i val més plegar veles, però de cop, m'en adono que de cap de les maneres hem de gira amb la cua entre les cames , sobretot quant veig que la meva filla, potser per la seva joventut, diu al mon sencer que ella vol l'independència pels Països Catalans i que ella no és ,ni d'Espanya , ni de França i només parla amb català, fins i tot, als nouvinguts que per cert la feliciten molts cops, perquè a ells, normalment, tothom s'els adreça amb castellà.

Be doncs, ara ja tenim polseres dels Països Catalans : http://racocatala.com/polseresppcc/
Jo ja he fet la meva comanda i les repartiré entre els meus familiars i amics, perquè així també podem demostrar com ells fan, que sóm solidaris també amb la nostre gent i el nostre poble, ja que ells no ho seran amb nosaltres.

3 Comments:

Anonymous El Pensador said...

Onamel, bon dia. He estat pensant en les polseres, i la veritat, com que tampoc sé on van a parar realment —que no, aparentment— els beneficis de les altres, doncs, perquè no; les verdes, i dels Països Catalans. Una abraçada, i segueix fent país, Onamel.

5:54 a. m.

 
Blogger onamel said...

És això , que com que tampoc se ven bé on van a parar els beneficis de les vermelles, grogues, el gat, el burro, perquè no, les verdes.
Que consti que tot això és patètic, però, perquè tinc que amagar els meus sentiments cap el meu país. Portem molts anys amagan-nos de no se que, poder ja és hora que sortim del armari. A vegades em trob amb persones, amics, companys, que em diuen: "Jo soc independentiste , però no 'ha agrada ensenyar-ho fora". Però perquè, tanta vergonya, tanta por en dir, en explicar, el que realment un sent cap el seu país.
Núria Cadenas , deia l'altra dia, a Catalunya Ràdio: "parlo amb català perquè amb dona la gana"
Aquesta mateixa frase, a mi l'he sentida al contrari, molts cops i justament amb gent que porta tota una vida aquí . "No ablo en catalán porqué no me da la gana".
Ara recordo un dia que la meva mare en una cua de un hipermercat, per sert molt conegut, que etiqueta justament en català, la caixera, no va volguer entendre a la meva mare en català i la meva mare, és va negar a canviar d'idioma i és va fer portar un traductor. Jo em moria de vergonya, però ara, quant hi penso, crec que la meva mare va ser molt valenta, jo no hauria fet una cosa així en la meva vida, però en canvi la meva filla, ho faria cada dia.
Intentarem fen país el que poguem, una abraçada ,pensador.

8:45 a. m.

 
Anonymous isnel said...

Caram, amb la teva mare!
Jo penso que, com tot, hi ha qui no ens entén perquè no vol i n'hi ha que no ens entén perquè no pot. Si tenim això clar, els nostres actes podran ser perfectament conseqüents.

11:22 a. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home