Un diari personal de les meves coses i del món

dissabte, d’abril 02, 2005

El cas Estany

L’“operació Estany”
El gener del 2002 setze ciutadans de Banyoles d’origen magribí van ser detinguts en l’anomenada “operació Estany” o també irònicament anomenada “operació Dixan”, perquè els pots que els van decomissar no eren de verí o de pòlvora sinó simplement de sabó de rentar.

Aquella “operació” va ser escandalosa en la forma però sobretot en el fons: a cap dels setze imputats se’ls va poder demostrar absolutament cap acte delictiu. Immediatament, però, el senyor Aznar va anunciar com n’era d’important aquella operació i ho va fer servir per “demostrar” que havíem d’estar sempre alerta i que també a prop nostre hi havia terroristes camuflats i perillosos. Collin Powell va esmentar les detencions de Banyoles davant les Nacions Unides quan els EUA pretenien obtenir el recolzament internacional a la seva acció armada contra l’Iraq. Aquella barbaritat va causar dolor i sofriment a moltes persones. Alguns dels detinguts van passar molts mesos a la presó. Finalment van ser excarcerats, sense que es demanés a ningú ni la més petita disculpa pel gravíssim error comès. Tot el poble de Banyoles va celebrar l’alliberament de manera pública i entusiasta. Això passava el 2002.

La causa, però, encara no estava tancada. S’estava a punt de fer, quan va tenir lloc el sagnant atemptat de l’11-M a Madrid. Durant els primers dies es va parlar oficialment d’ETA i el govern Aznar, per boca del senyor Acebes, deia que eren uns “miserables” els que opinessin el contrari. Els miserables, però, van tenir raó: al darrere de l’atemptat hi havia un grup sembla que vinculat amb Al-Qaeda. I llavors va començar una febre per l’altre costat: es van fer dotzenes i dotzenes de detencions de ciutadans àrabs i/o musulmans. El jutge Baltasar Garzón tornava a brillar amb llum pròpia. Va ser en aquesta onada de detencions que el 23 de març del 2003 es van tornar a detenir quatre dels ciutadans de Banyoles que ja havien estat empresonats prèviament. Les acusacions, vagues. Les proves, nul·les. I d’això ara ja ha fet un any. Encara són a la presó. Fins a quan? Amb quins càrrecs concrets? Per a quan el judici?

La restricció de les llibertats que es fa des de certa pràctica de la justícia és escandalosa, no solament a Espanya sinó a tot el món. L’excusa del terrorisme -que és real, però es fa servir d’excusa per a limitar les llibertats- resulta inacceptable. Com pot ser que un any després encara estiguin empresonades persones contra les quals no hi ha cap prova de pertinença a Al-Qaeda o a cap grup terrorista? Per què tots els detinguts són immigrants extracomunitaris? No som capaços els blancs cristians de cometre atemptats sagnants i horribles? Per què no ens detenen a uns quants? Potser perquè no hem fet res? És exactament el que han fet ells: res. Però ells són més fàcils de detenir: quan els innocents tenen poca força social, la seva detenció és molt més còmoda. Realment, la justícia espanyola està en hores extraordinàriament baixes.

Reflexió de Josep-Maria Terricabras editat al seu weblog de filosofia